Catalunya 1400

L’any 1456, es va decidir que la festa de Sant Jordi fos celebrada a tota Catalunya. Unes dècades abans, els diputats del General (Generalitat de Catalunya) ja havien escollit el sant cavaller com a patró. Sant Jordi s’identificava amb l’ideal aristocràtic i cavalleresc de l’època i representava, a la perfecció, els ideals d’una institució que vetllava pel bon compliment de les  lleis catalanes. Cap al 1432-34, els diputats construïren una capella dedicada al sant al Palau de la Generalitat de Barcelona i, pels mateixos anys o molt poc després, devien encarregar també un gran retaule que presidís l’altar. Aquest retaule és, segurament, el que avui es conserva fragmentat i distribuït entre The Art Institute de Chicago i el Musée du Louvre de París.

El retaule recull aspectes de la llegenda del sant. Així, a la taula central, a Chicago, es presenta la imatge més popular del mite: la idealització del Sant Jordi cavaller, que mata al drac per tal de salvar la seva princesa.  Per contra, les taules laterals que avui trobem al Louvre de París, se centren en els aspectes hagiogràfics del sant menys coneguts avui dia: l’altra cara d’un Sant Jordi que ja no és heroi sinó víctima. Per això a les quatre taules es descriuen els episodis, gairebé desconeguts pel públic actual, del martiri del sant: el Judici, la Flagel·lació, Sant Jordi portat al suplici i la decapitació. La història d’un cavaller cristià de noble família, que al segle IV sota l’Imperi de Dioclecià, optà per morir, suportant set anys de martiri, fidel a les seves conviccions religioses.

El Palau de la Generalitat i els seus artistes

Entre les darreres dècades del segle XIV i les primeres del XV es bastiren o remodelaren els dos edificis que encara funcionen com a les principals seus del govern civil a Barcelona: la Casa de la Ciutat, i la Casa de la Diputació del General (Palau de la Generalitat). En la decoració d’aquestes construccions van participar alguns dels millors artistes del moment, com ara l’escultor Pere Joan, que va fer el magnífic medalló amb Sant Jordi matant el drac de la façana del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, o com l’autor del Retaule de Sant Jordi de la capella del mateix palau. Al cap d’un temps, però, s’esborrà la memòria d’aquests artistes, i el pintor del Retaule de Sant Jordi va romandre durant molts anys en l’anonimat.

Cercant al Mestre de Sant Jordi

Un llarg camí, ple d’obstacles, acompanyà la identificació de l’autor d’aquesta obra mestra de l’art català. La fragmentació del retaule va fer perdre el record de la unitat del conjunt. Es conserven cinc de les taules que composaven el retaule, i, en ser venudes per separat, van anar canviant de titularitat, fins arribar, una a l’Art Institute de Chicago i quatre al Musée du Louvre de Paris.

La dispersió geogràfica de les peces va afavorir diferents estudis, que des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX, van ser portats a terme per especialistes d’arreu que reconeixien, sota el nom de Mestre de Sant Jordi a un pintor de gran vàlua, al que atribuïen per filiació estilística altres obres de similar qualitat, però del qual se’n desconeixia l’origen. El misteri sobre qui s’amagava rere aquestes produccions només podia ser desvetllat amb un testimoni documental que en donés la paternitat definitiva. L’enigma es va solucionar quan, en plena guerra civil, es va trobar a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, el contracte del retaule de Sant Pere de Púbol, un conjunt amb un estil molt proper al Sant Jordi de Chicago i obra de Bernat Martorell. Havien calgut cinquanta-set anys d’estudis per desvetllar un dels grans misteris de la pintura catalana: Bernat Martorell, el pintor més sol·licitat de la seva època, el que havia acaparat els millors encàrrecs era, sens dubte, el Mestre de Sant Jordi.